Biografia

Adaptació a partir de textos de Fred i Son i altres fonts

La història de Fred i Son és una història d’amor: d’amor a les cançons petites, d’amor als plaers del dia a dia, d’amor entre ells, d’un amor que cuina a foc lent i treu del forn cançons delicades, gairebé sempre alegres, que abriguen com un braç sota els llençols de la teva pròpia casa.

L’Eli i el Xavi es troben el 2005, entre discos de la vida i mil i un interessos en comú. D’entre totes les aficions els uneix, sobretot, la música, l’amor compartit per les melodies petites i intenses. Com que tots dos toquen en grups, l’Eli és la bateria de Las Dolores i en Xavi que, a més del seu projecte en solitari Coach Station Reunion, també és el guitarra d’Epic Kind i baixista circumstancial de Veracruz, no triguen en començar a fer petites cançons d’amor. Al cap de poc temps la Núria Muntaner, amiga i companya de l’Eli a Las Dolores, els proposa participar en el Minimúsica, festival de música independent adreçat als més petits de cada casa. Així comença Fred i Son, grup de dos en un principi, que porta el nom de la funda nòrdica de la parella, testimoni silenciós i càlid del seu amor.

Fred i Son entre 2007 i 2010 / Fotos: Fred i Son i Dani  Cantó

A principis del 2009 la parella decideix casar-se. Entre els preparatius de la boda sorgeixen una sèrie de converses sobre grups de la vida i discos magistrals amb en Xesc Cabot, amic de tots dos des de fa temps, actor i cineasta, a més de company absolut de gustos musicals i ex-guitarra d’un grup. Una nit de gresca, després d’un concert de Veracruz, en Xesc fa arribar a en Xavi i l’Eli una lletra escrita de nit i adreçada a un públic més adult, “Diu que no sap què vol”. L’endemà mateix en Xavi converteix la lletra en cançó, composta en calçotets en poc més d’una hora al menjador del pis de la parella. Després d’aquesta lletra en vénen més, i en Xesc acaba convertint-se en baixista i lletrista de Fred i Son, que es consolida com a triangle de cançons petites de jangle pop, pop intens i ràpid, d’aquell que fa tremolar de joia i provoca calfreds a l’espinada d’amor pur.

Influenciats per grups com grups com The Go-Betweens, Talulah Gosh, The June Brides, The Field Mice, Pale Fountains, Lilac Time, The Chills o no tan indies com Prefab Sprout, Aztec Camera i Lloyd Cole i també americans com East River Pipe, Jim Ruiz o Yo La Tengo. Són finalistes de l’edició de 2009 del concurs Sona 9 amb la maqueta En Pijama i seleccionats per a participar en les festes demoscópicas de la revista Mondo Sonoro al febrer de 2010.

I no paren d’escriure cançons, fer concerts i somniar amb l’enregistrament d’un vinil ben gros i formós, entre banys a la platja i paelles perfectes d’arròs. Han tocat, entre altres llocs, en el festival Primavera Club de 2009, en el festival mp7 de Barcelona al febrer de 2010, en el festival Música Lleu de Manlleu 2009 i en el festival Acústica de Figueres 2009, també han participat en els concerts per a nens del Minimúsica, al Primavera Sound 2010 de Barcelona, al Faraday de Vilanova i la Geltrú i al popArb d’Arbúcies.

Entre novembre i desembre de 2009 van gravar el seu primer disc Diu que no sap què vol (Sones) publicat al setembre de 2010. El disc, gravat en els estudis maik maier de Barcelona, el va gravar el Cristian Pallejà (Nisei, Sedaiós i també productor d’Extraperlo, Be Brave Benjamin o Aias), i un autèntic tractat de pop il·lustrat i mínim que beu de grups com the Go-Betweens, els primers Aztec Camera, Pale Fountains, the Lucksmiths, Ben Watt, Marine Girls, the Pastels, els Yo La Tengo més acústics i clica l’ull a Las Aventuras de Kirlian, Le Mans i Sedaiós per construïr 14 cançons rodones a on conviuen pop saltarí i guitarres acústiques, percussions juganeres i trompetes, personatges de conte i dubtes existencials, cuina, animals marins, passejades per el bosc, llits buits i astronautes. Pop senzill i ple de matissos que la recent incorporació de Cristian Pallejà segur que ascentuarà.

foto per michel gondry

Fred i Son al 2014 / Foto: Amics de Fred i Son

Al setembre de 2011 van gravar als estudis d’en Pere Serrano (GDM) de Vilanova i la Geltrú el seu segon disc Un altre temps (Sones-Warner) publicat l’abril de 2012. En ell han col·laborat Olga Abalos (flautes i saxos), Sara Fontán (violins) i J. Irizar (percussions i bateries). El disc l’ha masteritzat Denis Blackham al Regne Unit.

Al 2013 actuen novament al Primavera Sound i graven amb Juli Bustamante la cançó “Avions” dins del vinil Juli Bustamante i amics (Discos de Kirlian), així com també al disc Tributo a Julio Bustamante (Rockdelux núm.320). Aquest mateix any veu la llum el documental Bustamante Perkins, co-dirigit per Xesc Cabot i Pep Garrido.

El desembre de 2014 presenten l’EP en 7″ i edició de 200 còpies: El carter (Discos de Kirlian). Aquest disc neix de la campanya de mecenatge per l’edició en vinil d’Un altre temps i compta amb la col·laboració de Michel Gondry en la il·lustració de la portada.

Pel 2015 versionen la cançó “Polígon Industrial” de Los Lagos de Hinault per Puente aéreo volúmen III (LaFonoteca) en edició limitada de 300 còpies en 7″.

Altres enllaços de Fred i Son: Viquipèdia — Antiga pàgina web del grup.

tornar↑

Anuncis